La cita que se’ns presenta fa referència a l’origen i al desenvolupament del concepte de “societat” i, principalment, al significat que ha tingut al llarg del temps. Com bé mostra el fragment, la interpretació i explicació del concepte de societat donava a entendre que es tractava d’un procés natural al voltant del qual els individus s’havien organitzat. Aquesta afirmació però, és rebatuda per Miguel Ángel Cabrera en fer referència que la “societat” va néixer a partir d’un procés diferent en la manera d’enfocar les relacions humanes. Precisament va sorgir enmig d’una “discontinuïtat”, com afirma l’autor. Segons Patrick Joyce, aquest concepte i d’altres tracten d’oferir una explicació i una manera d’entendre la realitat que, a hores d’ara, ja s’ha arrelat en el sí del pensament i que ha passat a formar part d’aquesta mateixa realitat. Keith M. Baker seguirà els mateixos arguments que Patrick Joyce i els matisarà en fer referència que la “societat” no es va descobrir sinó que va ser inventada o creada, cosa que significa que hi ha diverses maneres de construir les relacions humanes o socials i que totes elles depenen d’una forma determinada de concebre els canvis socials i històrics que es produeixen en una etapa o període determinats. En conclusió, doncs, des del punt de vista de la història social, els conceptes que des d’un moment determinat han estat utilitzats per tal d’explicar i interpretar la realitat han estat creats i inventats. Per tant, doncs, podem afegir que, en aquest cas, un ús del llenguatge concret i dirigit cap a un mode d’interpretar la realitat és el que està actuant sobre aquesta realitat i li està donant uns conceptes i unes definicions determinades i condicionades per aquesta nova visió o mentalitat que apareix amb la Il·lustració. La manera com afecta la forma com s’entenia fins ara la “història social” s’ha posat de manifest en el fet que segons la història social les relacions entre els éssers humans es defineixen per ser autònomes i objectives, ja que són independents dels individus o agents que els puguin influenciar i, en definitiva, poden determinar la consciència i el comportament dels actors històrics.
Així doncs, algunes de les alternatives que s’han plantejat a aquesta forma de concebre la història social es van iniciar amb diversos autors. Un d’ells va ser Charles Taylor que va destacar el concepte de “l’imaginari social modern” que obliga a replantejar la visió naturalista “d’allò social”. Aquest imaginari, segons Taylor, és molt important perquè afecta a un doble nivell: per una banda afecta a l’explicació de la manera com s’ha originat o ha nascut la categoria de societat, en aquest cas, i per altra banda afecta a “l’objectivació” de la realitat humana i de les pràctiques, relacions i institucions a les quals aquesta objectivació dóna lloc.
En segon lloc, però, Taylor també fa referència al fet que l’imaginari organitza la realitat i s’encarrega de modelar les identitats de les persones. En relació amb aquestes afirmacions, si tenim en compte l’anàlisi que ens aporta Patrick Joyce, podem observar com l’aparició del concepte o categoria de “societat” va suposar la formulació d’un doble supòsit. En primer lloc, el fet que les relacions humanes s’organitzen en un sistema que funciona amb les seves pròpies lleis. En segon lloc, són aquestes entitats o categories les que tenen efectes causals sobre les accions dels individus ja que, en definitiva, el que un ésser humà pensa i fa ve determinat pel context social en el qual es troba immers i pels agents o individus que l’envolten. Centrant-nos en Poovey i aportant una nova alternativa, la societat apareix com una “abstracción objetivada” segons les seves pròpies paraules, com a conseqüència de la utilització de l’imaginari modern. Per Poovey, un dels primers factors a tenir en compte en el moment en què es va produir l’aparició de la categoria de societat va ser la formació del “dominio de lo social” o “cuerpo social”. D’aquesta manera, aquest nou “dominio de lo social” es va convertir en un objecte d’estudi que va donar lloc a l’aparició d’una disciplina específica de coneixement: la ciència social. Curtis, un altre dels autors experts en aquesta temàtica, faria referència que els fets que viuen i experimenten els humans són entesos com a fets socials en conjunt. En el moment en què aquesta unió o fusió dels fets humans entesos i convertits en fets socials es fa palès, es va produir una redefinició de les causes i les solucions dels problemes que afectaven a les persones per tal de buscar nous mètodes i noves fórmules per a portar a terme les explicacions pertinents. En definitiva, a partir d’aquest moment els problemes que es poguessin produir ja no eren individuals sinó socials, per tant pertanyents a un grup al qual s’havia denominat societat. Així doncs, segons les afirmacions de Rose, els fenòmens humans van ser vistos no com efectes de l’activitat individual sinó com a forces externes que aportaven i conformaven el caràcter i el destí dels éssers humans. És a partir d’aquest moment quan amb la idea o l’etiqueta de “social” es passa de la denominació únicament dels fets o de la conceptualització dels éssers humans i obre noves portes i fa noves aportacions al fet que és una forma de fer possibles més intervencions per intentar millorar la societat. Jacques Donzelot, un altre dels autors importants, va sostenir que per tal que la societat es pogués ocupar en garantir el propi ordre, s’havia d’anar més enllà de l’individu i s’havia d’intervenir plenament en el sí de la societat, en la categoria formulada a un grup d’individus i no únicament a cadascun dels individus per a ell mateix.
Retornant a Joyce, aquest acaba destacant que alguns estudis sobre “l’arqueologia de l’epistemologia de la modernitat” han fet trontollar qüestions com “lo social” o el “jo” i han provocat que aquestes ja no puguin ser utilitzades com si fossin nocions naturals. Wagner, per altra banda, portarà a terme una alternativa molt important quan faci referència al fet que quan els historiadors i altres estudiosos facin ús del concepte de societat no només ho faran com a forma d’etiquetar i anomenar la realitat sinó que també estaran contribuint a fer-ne una construcció d’aquesta.
La crisi que va conduir a les diferents alternatives o mirades oposades a l’hora de fer una crítica a la història social i a tot allò que feia referència, va posar damunt la taula un altre dels autors destacats en aquest tema: William Sewell. Tot i que creia que la història social havia entrat en crisi, també considerava que no s’havia de prescindir d’aquest concepte ja que el context material influïa sobre els seus subjectes i imposava límits a les accions de cadascun d’aquests subjectes o individus. Per tant, aquesta seria una altra forma d’afirmar que per mitjà del llenguatge s’ha aconseguit una construcció de la societat que ha passat d’entendre com a tal l’individu a englobar-lo en un grup que ha rebut la categoria de “societat”. Aquest, tanmateix, s’ha desenvolupat en un moment determinat de la història i del pensament quan certes transformacions polítiques i econòmiques, en definitiva un nou context, han acabat configurant una nova representació de la realitat.
Si prenem en consideració l’article de Gabrielle R. Spiegel, titulat “Comentario sobre Una línea torcida”, en primer lloc hem de destacar que Geoff Eley, en el seu article titulat "Una línea torcida" analitza la transformació que va experimentar la història social gràcies a l’auge de la història cultural en resposta al gir lingüístic. Aquest gir lingüístic, que va actuar d’una forma molt important en la creació, representació i explicació de la realitat pels seus individus va provocar que la història social es transformés en una història cultural amb trets de la lingüística que va dividir en dos grups els historiadors: hi havia els historiadors socials per definició i, per altra banda, hi havia els historiadors culturals, és a dir, aquells que per mitjà dels trets culturals estudiaven la societat i feien, per tant, història social.
En un moment important Geoff Eley atorga al seu discurs una referència important a Michel Foucault en l’aparició de la història cultural. D’aquesta manera, s’observa com es deixa de banda o s’arracona el model convencional de la història social entorn de la classe i de l’estat com a centres de dominació i de poder. En definitiva, l’obra de Foucault va suposar renunciar a la visió tradicional de la història social per optar per l’alternativa del gir lingüístic.
El sorgiment d’aquesta vessant cultural apareix a partir del mateix gir lingüístic, que ha de servir com a nova reformulació del món per tal que aquest pugui ser explicat. Així, els llenguatges o discursos heretats mai poden abastar completament la immensa varietat de realitats o experiències presentades davant l’actor social o individu per la seva categorització i interpretació. Per tant, el gir lingüístic dóna pas a un gir històric quan està creant, construint, relatant, descrivint i explicant la realitat on tots els agents socials es mouen i interactuen entre ells.
Així doncs, algunes de les alternatives que s’han plantejat a aquesta forma de concebre la història social es van iniciar amb diversos autors. Un d’ells va ser Charles Taylor que va destacar el concepte de “l’imaginari social modern” que obliga a replantejar la visió naturalista “d’allò social”. Aquest imaginari, segons Taylor, és molt important perquè afecta a un doble nivell: per una banda afecta a l’explicació de la manera com s’ha originat o ha nascut la categoria de societat, en aquest cas, i per altra banda afecta a “l’objectivació” de la realitat humana i de les pràctiques, relacions i institucions a les quals aquesta objectivació dóna lloc.
En segon lloc, però, Taylor també fa referència al fet que l’imaginari organitza la realitat i s’encarrega de modelar les identitats de les persones. En relació amb aquestes afirmacions, si tenim en compte l’anàlisi que ens aporta Patrick Joyce, podem observar com l’aparició del concepte o categoria de “societat” va suposar la formulació d’un doble supòsit. En primer lloc, el fet que les relacions humanes s’organitzen en un sistema que funciona amb les seves pròpies lleis. En segon lloc, són aquestes entitats o categories les que tenen efectes causals sobre les accions dels individus ja que, en definitiva, el que un ésser humà pensa i fa ve determinat pel context social en el qual es troba immers i pels agents o individus que l’envolten. Centrant-nos en Poovey i aportant una nova alternativa, la societat apareix com una “abstracción objetivada” segons les seves pròpies paraules, com a conseqüència de la utilització de l’imaginari modern. Per Poovey, un dels primers factors a tenir en compte en el moment en què es va produir l’aparició de la categoria de societat va ser la formació del “dominio de lo social” o “cuerpo social”. D’aquesta manera, aquest nou “dominio de lo social” es va convertir en un objecte d’estudi que va donar lloc a l’aparició d’una disciplina específica de coneixement: la ciència social. Curtis, un altre dels autors experts en aquesta temàtica, faria referència que els fets que viuen i experimenten els humans són entesos com a fets socials en conjunt. En el moment en què aquesta unió o fusió dels fets humans entesos i convertits en fets socials es fa palès, es va produir una redefinició de les causes i les solucions dels problemes que afectaven a les persones per tal de buscar nous mètodes i noves fórmules per a portar a terme les explicacions pertinents. En definitiva, a partir d’aquest moment els problemes que es poguessin produir ja no eren individuals sinó socials, per tant pertanyents a un grup al qual s’havia denominat societat. Així doncs, segons les afirmacions de Rose, els fenòmens humans van ser vistos no com efectes de l’activitat individual sinó com a forces externes que aportaven i conformaven el caràcter i el destí dels éssers humans. És a partir d’aquest moment quan amb la idea o l’etiqueta de “social” es passa de la denominació únicament dels fets o de la conceptualització dels éssers humans i obre noves portes i fa noves aportacions al fet que és una forma de fer possibles més intervencions per intentar millorar la societat. Jacques Donzelot, un altre dels autors importants, va sostenir que per tal que la societat es pogués ocupar en garantir el propi ordre, s’havia d’anar més enllà de l’individu i s’havia d’intervenir plenament en el sí de la societat, en la categoria formulada a un grup d’individus i no únicament a cadascun dels individus per a ell mateix.
Retornant a Joyce, aquest acaba destacant que alguns estudis sobre “l’arqueologia de l’epistemologia de la modernitat” han fet trontollar qüestions com “lo social” o el “jo” i han provocat que aquestes ja no puguin ser utilitzades com si fossin nocions naturals. Wagner, per altra banda, portarà a terme una alternativa molt important quan faci referència al fet que quan els historiadors i altres estudiosos facin ús del concepte de societat no només ho faran com a forma d’etiquetar i anomenar la realitat sinó que també estaran contribuint a fer-ne una construcció d’aquesta.
La crisi que va conduir a les diferents alternatives o mirades oposades a l’hora de fer una crítica a la història social i a tot allò que feia referència, va posar damunt la taula un altre dels autors destacats en aquest tema: William Sewell. Tot i que creia que la història social havia entrat en crisi, també considerava que no s’havia de prescindir d’aquest concepte ja que el context material influïa sobre els seus subjectes i imposava límits a les accions de cadascun d’aquests subjectes o individus. Per tant, aquesta seria una altra forma d’afirmar que per mitjà del llenguatge s’ha aconseguit una construcció de la societat que ha passat d’entendre com a tal l’individu a englobar-lo en un grup que ha rebut la categoria de “societat”. Aquest, tanmateix, s’ha desenvolupat en un moment determinat de la història i del pensament quan certes transformacions polítiques i econòmiques, en definitiva un nou context, han acabat configurant una nova representació de la realitat.
Si prenem en consideració l’article de Gabrielle R. Spiegel, titulat “Comentario sobre Una línea torcida”, en primer lloc hem de destacar que Geoff Eley, en el seu article titulat "Una línea torcida" analitza la transformació que va experimentar la història social gràcies a l’auge de la història cultural en resposta al gir lingüístic. Aquest gir lingüístic, que va actuar d’una forma molt important en la creació, representació i explicació de la realitat pels seus individus va provocar que la història social es transformés en una història cultural amb trets de la lingüística que va dividir en dos grups els historiadors: hi havia els historiadors socials per definició i, per altra banda, hi havia els historiadors culturals, és a dir, aquells que per mitjà dels trets culturals estudiaven la societat i feien, per tant, història social.
En un moment important Geoff Eley atorga al seu discurs una referència important a Michel Foucault en l’aparició de la història cultural. D’aquesta manera, s’observa com es deixa de banda o s’arracona el model convencional de la història social entorn de la classe i de l’estat com a centres de dominació i de poder. En definitiva, l’obra de Foucault va suposar renunciar a la visió tradicional de la història social per optar per l’alternativa del gir lingüístic.
El sorgiment d’aquesta vessant cultural apareix a partir del mateix gir lingüístic, que ha de servir com a nova reformulació del món per tal que aquest pugui ser explicat. Així, els llenguatges o discursos heretats mai poden abastar completament la immensa varietat de realitats o experiències presentades davant l’actor social o individu per la seva categorització i interpretació. Per tant, el gir lingüístic dóna pas a un gir històric quan està creant, construint, relatant, descrivint i explicant la realitat on tots els agents socials es mouen i interactuen entre ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada