dimarts, 24 de maig del 2011

“La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”, dins Bernard Cottret et Lauric Henneton (dir.), Du bon usage des commémorations

Les commemoracions històriques estan intrínsicament lligades a la memòria històrica, però si bé aquest terme és encara molt recent, en el cas de les commemoracions, aquestes fa anys que es porten a terme amb l’objectiu de recordar i rememorar esdeveniments passats.
La memòria històrica, al seu torn, suposa l’ànalisi d’uns fets o d’uns moments determinats que tenen a veure molt sovint amb els grans episodis traumàtics del segle XX. Un altre dels trets que la defineixen és que s’atribueix un valor cívic a aquesta memòria històrica, és a dir, nosaltres recordem uns fets i d’ells n’extraiem uns exemples. De la mateixa manera, s’ha de tenir en compte la diferenciació pels historiadors del que és la memòria i del que és la història.
En el cas de la memòria, aquesta, en primer lloc és més subjectiva i “la memòria (...) no segueix la mateixa lògica que l’anàlisi històrica, preocupada en primer lloc pel sentit i el context d’aquests records. La memòria com a font de la història necessita, per tant, una metodologia complexa que la història oral (...) ha desenvolupat prou, encara que a hores d’ara encara hi hagi cercadors de memòries que ho ignorin (...)”.
Per altra banda, la història és el control racional de la memòria. És la ciència i el model de coneixement que a través de la crítica, per exemple, controla allò de subjectiu i vague que té la memòria. A més a més, la història està formada d’unes fases que la memòria no té: la fase documental, la fase explicativa-comprensiva i la fase representativa o de configuració literària.
En tercer lloc, tanmateix, la història i la memòria també tenen les seves semblances, com ara que totes dues fan referència a un passat real i totes dues formen part d’aquest passat i del reconeixement.
És en aquest moment on entren en qüestió les commemoracions i la seva importància i relació amb la història social. Es tracta d’un tipus d’història que pren rellevància en la forma de confeccionar els projectes i els discursos socials; és a dir una història que aporta diferents visions de com estructurar el funcionament de la societat i quin és el lloc que li correspon a la història dins d’aquesta societat.
En definitiva, però, quina és la funció de la història social? Com a historiadors tenim l’obligació de donar a conèixer a la societat una manera de recordar el passat de la nostra història i tal com diria Josep Fontana, la historiografia ha de ser una crítica per orientar-nos cap a una societat més justa. Per tant, segons la seva visió de les coses hi havia una distinció entre el que és l’objectivitat i el que és la imparcialitat. Aleshores, la pregunta que tindria més relació amb el tema de les commemoracions és: quina ha de ser la relació dels historiadors amb els projectes socials, és a dir, els de l’Estat?
El text de Bernard Cottret i Lauric Henneton fa referència a diversos autors, entre ells Pierre Nora, el qual va afirmar que en certes ocasions es portaven a terme una gran quantitat de celebracions que es convertien en “obsessió” commemorativa.
Una commemoració té l’objectiu d’enaltir i recordar aquell esdeveniment que va succeir en una època determinada i per tant, també destaca per rememorar i fer memòria dels protagonistes que hi van participar. El propi Pierre Nora va fer referència al concepte “llocs de memòria” que, segons Josefina Cuesta a Memoria e historia. Un estado de la cuestión, “encuentra en Cicerón uno de los mejores definidores del locus memoriae. El lugar es siempre artificio, pues siempre construido e incesantemente reconstruido, se caracteriza por su plasticidad que precisamente le da su capacidad de cambiar perdurando. El trabajo del historiador es, pues, el de indagar cómo se construye, cómo se transmite, desplegando cada vez aquello de lo que ha sido y guarda memoria y dedicándose a medir los efectos. El lugar es a la vez el objecto del historiador y el instrumento cognitivo para su análisis. Es una categoría de inteligibilidad histórica contemporáneacomo reclama P. Nora”.
Segons aquesta afirmació el “lloc” escollit representa únicament l’escenari on van succeir uns o altres fets, però la posterior funció de l’historiador serà, precisament, cercar tot el rerefons que amaga: quines van ser les causes que van conduir a l’esclat d’un conflicte, quin va ser el seu desenvolupament, quins agents van ser-ne partícips i en quines conseqüències va acabar desembocant. És important, per tant, l’ús i la confecció d’aquest “lloc de memòria” com a escenari sacralitzat i ritual perquè “desde la perspectiva de los lugares de la memoria otros conceptos se consolidan con una nueva dimensión y son objeto de bibliografía creciente: conmemoración, identidad, patrimonio; cada uno de ellos podría ser objeto de disección también, en la amplísima bibliografia que han originado”.
Així, Tzvetan Todorov a l’obra La memoria, ¿un remedio contra el mal? fa la següent afirmació: “los llamamientos a la memoria como un remedio eficaz para curarnos del mal no escasean. El pasado está siendo cuidadosamente preservado y conmemorado. Sin embargo, si volvemos nuestra mirada al presente, difícilmente convendríamos que se ha producido un retroceso generalizado del mal sobre la superfície de la tierra.”

M’ha semblat interessant fer referència a aquesta cita, ja que estem davant de l’interrogant més important de la qüestió sobre les commemoracions: realment quina política hem de portar a terme perquè siguin factibles i perquè realment es tractin amb seriositat i respecte envers el passat? Quins són aquells fets o esdeveniments que han de ser commemorats en detriment d’uns altres? Opino que una bona política de les commemoracions hauria d’estar portada, en primer lloc, sense cap banalització del que s’està commemorant. És a dir, tots els actes dirigits a recordar el passat s’han de tractar amb un marge de distància amb el període o època en què van succeir, tenint en compte que aquesta distància ha d’estar tenyida de respecte, rigor i la màxima objectivitat possible amb el que s’està recordant i explicant.
Aleshores, quins són els esdeveniments que han de ser commemorats? En primer lloc, jo diria que són tots aquells que han quedat reclosos i amagats amb el pas dels anys. Aquells que en un moment determinat han servit per alliberar a pobles sotmesos sota dictadures o a una societat sencera que estava a punt de caure-hi. En definitiva, són fets que han marcat a generacions senceres de persones perquè s’han vist immerses en processos de canvi i perquè moltes d’elles han lluitat en aquests conflictes per alliberar la societat de l’autoritat i la injustícia d’uns pocs.
Per altra banda, seguint la cita de Tzvetan Todorov, m’agradaria destacar que una bona política de commemoracions també ha de saber expressar o enviar per mitjà d’aquesta commemoració un missatge molt clar: que no es tornin a repetir ni en el present ni en el futur les situacions i els conflictes que van succeir en el passat. Que no s’hagi de tornar a passar per períodes com els grans conflictes del segle XX des de la Primera Guerra Mundial fins la Segona Guerra Mundial, que coneguem per què i de quina manera es van desenvolupar els fets passats i, en definitiva, que aprenguem els errors que es van cometre per no tornar-los a viure i perquè poguem deixar un futur amb més esperança als nostres descendents.
Per tant, segons Tzvetan Todorov “el remedio de la memoria parece por lo tanto ineficaz. Sin embargo, antes de abandonarlo, deberíamos someterlo a un análisis más minucioso: ¿y si lo estuviéramos haciendo mal y el problema residiera, no en el recurso a la memoria y al pasado, sino en el papel específico que quiere hacérseles jugar, en las conclusiones que se saca de ello?”
Òbviament, hem de tenir present que a l’hora de commemorar la memòria del passat i el que queda sempre s’intenten fer distincions de tipus polític o homenatges dirigits cap a un o altre partit o color polític. En aquests casos, són els historiadors els qui han de tenir la potestat per escollir d’una forma “imparcial” i el més “objectiva” possible cap a on s’ha de dirigir la commemoració i sobretot deixant el més clar possible quines són les causes del que va passar i com va passar.
En conclusió, m’agradaria destacar una reflexió de Tzvetan Todorov: “la memoria del pasado será estéril si nos servimos de ella para levantar un muro infranqueable entre el mal y nosotros, si nos identificamos únicamente con los héroes irreprochables y las víctimas inocentes, expulsando a los agentes del mal fuera de las fronteras de la humanidad. Y eso es lo que hacemos habitualmente. En la vida cotidiana también olvidamos fácilmente el mal que infligimos, mientras que conservamos mucho tiempo en la memoria el que sufrimos. Y no podía ser de otra manera, puesto que no padecemos los sufrimientos de los otros. El remedio que estaríamos buscando no consistirá por lo tanto en un simple rcuerdo del mal del que nuestro grupo o nuestros antepasados han sido víctimas. Hay que dar un paso más y preguntarnos por las razones que han provocado ese mal. Una vez cometido el crimen, ya no podemos ayudar realmente a aquellos que lo han sufrido, únicamente podemos consolarlos. Pero podemos en cambio actuar sobre los criminales, sobre los del pasado para que no lo repitan, y también sobre los del futuro.”
Per tant, com a historiadors i historiadores hem de contemplar, analitzar i estudiar tots els esdeveniments i situacions del passat des del màxim rigor i des d’una òptica allunyada i el més objectiva possible, tot i que sigui difícil separar completament els nostres posicionaments com a persones, ciutadans i historiadors. Serà d’aquesta manera com aconseguirem posar damunt la taula totes les dades possibles sobre el passat de cadascun de nosaltres. Serà així com commemorarem encara amb més seriositat, respecte i igualtat –sense idearis polítics del present- el passat i com avançarem cap a un nou futur sense repetir els errors que un temps enrere es van cometre.