dimarts, 15 de febrer del 2011

"Pensar històricament", Marició Janué

El primer fragment, pertanyent a Josep Mª Salrach, ens posa sobre la taula una qüestió interessant sobre quina és la feina o l’objectiu de l’historiador i la historiadora: hem de limitar-nos únicament i exclusiva a la informació que ens aporten els documents o, per altra banda, també entra dins la nostre professió convertir-nos en jutges i opinar sobre un determinat conflicte o les causes que el van provocar? Per una banda, tal com esmenta el propi Josep Mª Salrach, estic d’acord en el fet que la responsabilitat com a historiadors i historiadores és la de poder conèixer el passat i explicar-lo, saber el per què i per tant conèixer la causa que va originar uns o altres esdeveniments, cosa que per mitjà dels documents comportarà tenir uns o altres prejudicis. Però, per altra banda, fent un pas més enllà, hem de tenir en compte com a científics de les ciències socials, que també som humans i, precisament per això i perquè formem part d’aquesta història i els nostres avantpassats també n’han format part, tenim una opinió pròpia, un sentiment (com el que tantes vegades ha mogut els esdeveniments en comptes de la raó) i una manera de veure les coses completament subjectiva que, en moltes ocasions és difícil que pugui ser separada de l’anàlisi de documents. En segon lloc, no estic totalment d’acord en el fet que hàgim de separar-nos del passat i marcar-ne distàncies perquè és important destacar la importància que té utilitzar certs aspectes del present per poder entendre també el passat i per tant, fer-ho per analogia.
En relació al segon fragment escrit per Eduardo Manzano, en primer lloc faria referència al fet que hi estaria en desacord. Si bé per una banda, no ens hem de limitar únicament als trets del passat, estic en contra del fet que no n’haguem de fer cas i que els haguem de deixar al marge. Perquè precisament és el fet de pensar històricament el que ens fa situar-nos en un passat amb unes característiques i uns trets definits i determinats, sense deixar-lo de banda, sinó compensat amb la comprensió que tenim en el present del moment en qüestió. En segon lloc, però, òbviament és interessant destacar que establir una petita distància amb les característiques, el mode de viure i la cultura en general d’un moment determinat ens pot aportar aconseguir millors resultats en l’anàlisi que portem a terme d’un moment determinat de la història.
El tercer fragment pertanyent a Enrique Ucelay-Da Cal segueix a Ranke, membre de l’Escola Històrica Alemanya, en fer referència al fet que allò que té validesa per explicar el passat únicament seran els documents i que no en podrem extreure cap explicació objectiva. En aquest sentit estic d’acord, per la simple raó, opino, que la objectivitat és una utopia i imposible d’assolir: tots i cadascun de nosaltres tenim una opinió, uns prejudicis, una manera de ser i una situació que si bé no ens determina, sí que ens condiciona alhora de prendre decisions. Per altra banda, però, també crec que els documents no seran els que ens aportaran la màxima informació perquè poden ser falsos i poden contenir només les impressions de la persona que el va escriure i, per tant, la seva pròpia opinió i els seus prejudicis. En definitiva, crec que també s’han de contrastar amb la informació que tenim actualment i, a més a més, s’han de tenir en compte totes les veus i idees que van escriure els documents i les persones que hi havia al darrere per saber cap a quina veritat, de les múltiples que poden existir, encaminem els nostres resultats.