He volgut titular aquest text així per l'obra que fa poc s'ha publicat i que ha tret a la llum la correspondència que es van enviar l'escriptora Mercè Rodoreda i l'editor i també autor Joan Sales. Petits fragments es van publicar fa poc a El Periódico, i em van semblar interessants pel simple fet que en moltes ocasions llegim una obra o més d'una d'autors catalans, castellans o siguin els que siguin i ens quedem amb allò que hem llegit. A vegades no anem més enllà tot i intentar comprendre el per què d'aquelles paraules. D'alguna manera, gràcies a aquests cartes publicades, en aquest cas, els lectors ens podem endinsar una mica més en aquests vides tan discretes i tan creatives però a la vegada tan grans i misterioses de molts autors que ja han passat a formar part de la història de la literatura.
Així doncs, l'obra recull les cartes que es van estar enviant durant 23 anys justament quan Rodoreda estava a Ginebra i s'havia publicat La plaça del Diamant, en aquell moment titulada Colometa. Joan Sales, per la seva banda, també era un exiliat en aquell temps.
Anant a la qüestió, les cartes trobades per part de Sales han estat 416 enfront de les 151 de Rodoreda ja que moltes s'han perdut. En elles s'hi poden observar diferents aspectes del caràcter de l'escriptora. Hi ha vegades que és més cauta i protectora, no mostra massa els seus sentiments o pensaments més íntims però també hi ha moments en què fa crítica de tot allò que no li sembla bé. Per altra banda, Joan Sales es mostra més obert a expressar el que sent, potser és més atrevit, i es declara un gran admirador cap a Rodoreda; exactament li declara el seu "amor literari".
En altres moments, veiem incomprensions mútues entre tots dos ja que no s'entenen en la manera com s'hauria de publicar la novel.la de Rodoreda o sobre les correccions o canvis que hauria de patir. A poc a poc, com que les seves relacions -tot i ser a través de correspondència- es van fent més estretes passen a parlar de temes relacionats amb la família de Rodoreda i els problemes que sorgeixen entre ells. Finalment, Sales fa esment al fet que els autors catalans es barallen entre ells, segurament degut a la situació en què es toben i s'han trobat (exili, censura, etc.), i fa una mena de crida a la unió entre ells i a fer un esforç per tirar endavant i no caure en la més absoluta de les tristeses per estar fora del que són la seva ciutat i el seu país.
2 comentaris:
Suposo que d'aquí un temps aquestes cartes les haurem de veure recopil·lades en un llibre, ja que tot i ser cartes personals és tracta d'escriptors de renom.
Trobo que poden ser molt interessants si tracten molt la situació social i política en que es trobaven perquè pot mostrar-nos la manera en que l'autor ho va viure comparada amb la forma en que ho va escriure.
Això de les correspondències dels autors sempre m'ha fet certa gràcia. Estic segur que molts d'ells - no sé si és el cas de Rodoreda - ja sabien, des del moment que escrivien les cartes, que allò es publicaria un cop morts. Alguns escriptors romàntics del XIX ho feien, és a dir, escrivien cartes d'amor sabent que serien publicades algun dia. Em sembla genial.
damià
Publica un comentari a l'entrada