Segons Walter Benjamin, en aquest fragment extret de l'obra Angelus Novus, la manifestació o representació de la vida espiritual humana està concebuda com un tipus o una espècie de llenguatge. Per tant, es pot parlar que, per exemple, la música té una llengua pròpia o particular igual que l'"estructura" o la "jurisprudència". En aquest cas, però, no l'hem d'entendre com el concepte de "llengua", és a dir, un conjunt de símbols i signes que units serveixen per transmetre un missatge entre humans i que es diferencien segons el territori on es parlin. En aquest cas, la llengua no seria l'especialitzada a la tècnica sinó que seria una altra cosa més profunda i intrínsica.
El llenguatge, com a capacitat per comunicar-se, s'entén aquí com el principi encaminat a la comunicació amb continguts espirituals en els objectes (com la tècnica, l'art, la justícia o la religió). Per tant, tota la comunicació de continguts espirituals és llenguatge. Hem de tenir en compte que aquesta transmissió d'una llengua espiritual arriba més enllà de la vida humana i recull tot allò que es troba en la naturalesa per a representar-ho. Tota cosa té la seva pròpia llengua, sigui objecte, idea o sentiment, i no podem pensar que no existeix en ells.
L'expressió, tanmateix, també és llenguatge i per poder comprendre un ésser lingüístic cal preguntar-se quina és la seva expressió immediata. Les llengües, així, no són l'expressió per allò que poden expressar a través d'elles sinó que són l'expressió mateixa per essència, són allò que comuniquen. Per tant, l'essència que s'hi comunica no és la llengua, sinó una cosa diferent. Hem de discernir entre allò que es comunica per mitjà de la llengua (el mot que es fa servir) o el que realment és allò que s'està definint: hem de diferenciar entre "significant i significat".
Així doncs, segons Benjamin la llengua comunica l'essència espiritual que li correspont en ella, no a través d'ella i tal com afegeix, la llengua es comunica en ella mateixa.
La llengua d'un ésser espiritual és allò que es pot comunicar en ell i l'ésser lingüístic de les coses és la seva llengua. Allò comunicable en un ésser espiritual és allò que s'hi comunica i l'essència lingüística de les coses és la seva llengua i la de l'home, és, per tant, també la llengua amb la qual comunica l'essència espiritual. El nom, en el sentit de nombrar o esmentar, és l'essència més íntima d'una mateixa llengua; a través d'ell no es comunica res sinó que és la llengua la que es comunica per mitjà d'ells. La llengua, així, parla com a ésser lingüístic tot i ser imperfecte en la seva essència comunicant i la seva universalitat, mentre que l'home és l'ésser complet i perfecte en ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada