Letizia

Una altra de les "narracions" relacionades amb les etapes de la vida -o l'última d'elles- és la que porta per títol "Letizia" dins l'obra Narracions de Salvador Espriu.

Aquesta vegada, la història comença amb una dedicatòria: "Desperta't, no t'allunyis per sempre" que fa referència a la mort de la protagonista perquè la seva desaparició no signifiqui un trencament amb les persones que l'envoltaven.

Potser lligat amb els sentiments que ja apareixien a "Tereseta-que-baixava-les-escales", a la primera part de la narració hi apareixen la nostàlgia, el plany o l'elegia en motiu de l'últim adéu a Letizia. Tot i això, un cop arribem al final veurem com la resta de personatges (familiars i amics) que l'acomiaden actuen d'una forma superficial davant la mort; per Espriu una crítica a l'actitud humana.

A més a més, aquest adéu a Letizia és fet enmig d'un gran contingut simbòlic: "La terra engolia a la fi la fusta i Letizia, presonera de l'eternitat", com podem veure en aquest petit fragment. A part d'allò que vol transmetre l'autor, també veiem com l'elaboració de la seva escriptura és plena d'un vocabulari molt ric i de jocs de paraules que fan ressaltar encara molt més el sentiment que vol transmetre.

Un altre d'aquests fragments el trobaríem a la segona part, quan durant el camí de tornada després de l'enterrament el narrador expressa: "Les siluetes dels transeünts escassos s'abrinaven i es perdien, fantasmagòriques, enmig de la boira" o en el següent: "Sota els xiprers tan plens d'ocells, sota la pluja grassa, la meva Letizia dintre el taüt, sola, freda, blanca"; on s'aprecia o es reflecteix la solitud humana.

Com aquests fragments en veuríem molts altres en tot el text, que serveixen per apropar-nos una mica més a la literatura d'Espriu i a la manera d'expressar unes vivències i emocions determinades. I també veiem com a mida que avança l'obra de la mà del narrador, observem la realitat humana: poc a poc els qui desapareixen acaben sent un record per uns pocs.