Com ara Curial e Güelfa. D'autor anònim i que podríem contextualitzar en ple segle XV. Narra les aventures d'un jove cavaller d'origen humil que vol ascendir per aconseguir l'amor de la seva estimada, Güelfa, d'origen noble.
Només fent un cop d'ull a la presentació de l'obra, podem observar un seguit de característiques típiques de l'època medieval. Centrant-nos en el personatge de Curial, és un noi plebeu (com diríem avui en dia) que comença a participar en diferents tornejos amb d'altres cavallers. En aquell moment, aquestes competicions servien perquè gent humil pogués ascendir socialment o perquè els cavallers reconeguts i d'origen noble augmentessin encara més el seu estatus.
D'altra banda, allò que el caracteritza té dues vessants diferents: el personatge s'acosta a l'heroi per excel.lència. Aquell heroi que sense ser noble enamora la dama. Una dama que a la vegada està lligada a la seva categoria per naixement i que, en moltes ocasions, lluita contra aquell a qui volen imposar. L'heroi, després de molts sacrificis, humiliacions i lluites, la guanya...
Bé, d'aquí en podem extreure una altra de les característiques pròpiament de l'època: el vassallatge. L'heroic cavaller és el vassall de la dama, el seu trobador, que la va a busca i salva tots els obstacles per arribar a sentir-la, tot i ser un instant. La dama, per la seva banda, gràcies a la seva condició, el fa avançar socialment perquè en aquest cas l'ajuda en el seu ascens a la noblesa. Però, com que no tot són flors i violes, aquest prototip d'heroi també té la seva part negativa perquè destaca pels seus vicis on hi cau en alguns moments, com ara en el fet d'agradar-li molt les riqueses o les dones.
Si en féssim una lectura actualment, veiem molt el paper que, entre d'altres, ha jugat la dona al llarg de la història: es tracta d'un trofeu que es pot guanyar o perdre, cosa que es decidirà entre els contrincants a la competició. Ella no pot decidir gaire, tot i que Güelfa aquí va poder decidir ajudar a Curial en el seu ascens cap a la noblesa oferint-li la seva condició i els diners que podia posseir per entrar en els tornejos.
Per acabar, aquí teniu un fragment del final (feliç) de Curial e Güelfa per parlar una mica del vocabulari i les expressions que s'utilitzaven:
Lo rei, qui no dormia les nits éntegres, féu aparellar festa molt gran, e, convidades infinides gents a les noces de Curial, en un jorn li féu festa de nuvi e de príncep. Los convits e les festes foren molt grans; les danses e les justes, e, finalment, cosa alguna que a tal festa pertangués, lo rei no lleixà per fer. No curaré de nomenar la manera de les viandes, vins, juntes ne danses, que assats n'he parlat en aquests llibres, e lleix-ho per gràcia de brevidat; ne parlaré del desig que los nuvis havien d'anar al llit (...).
Aquesta obra conté moltes semblances amb el Llibre de les bèsties de Ramon Lull però es pot diferenciar en què hi ha moments en què afegeix expressions o refranys amb llatí, propis d'esdeveniments com ara algun somni o alguna cosa que pugui sortir de l'acció directe de l'obra. Per la resta, trobaríem les mateixes construccions de les oracions o el caràcter e per referir-se a la conjunció i, féu, per va fer, ne per no o havien per substituir-lo aquí per tenien.
Només fent un cop d'ull a la presentació de l'obra, podem observar un seguit de característiques típiques de l'època medieval. Centrant-nos en el personatge de Curial, és un noi plebeu (com diríem avui en dia) que comença a participar en diferents tornejos amb d'altres cavallers. En aquell moment, aquestes competicions servien perquè gent humil pogués ascendir socialment o perquè els cavallers reconeguts i d'origen noble augmentessin encara més el seu estatus.
D'altra banda, allò que el caracteritza té dues vessants diferents: el personatge s'acosta a l'heroi per excel.lència. Aquell heroi que sense ser noble enamora la dama. Una dama que a la vegada està lligada a la seva categoria per naixement i que, en moltes ocasions, lluita contra aquell a qui volen imposar. L'heroi, després de molts sacrificis, humiliacions i lluites, la guanya...
Bé, d'aquí en podem extreure una altra de les característiques pròpiament de l'època: el vassallatge. L'heroic cavaller és el vassall de la dama, el seu trobador, que la va a busca i salva tots els obstacles per arribar a sentir-la, tot i ser un instant. La dama, per la seva banda, gràcies a la seva condició, el fa avançar socialment perquè en aquest cas l'ajuda en el seu ascens a la noblesa. Però, com que no tot són flors i violes, aquest prototip d'heroi també té la seva part negativa perquè destaca pels seus vicis on hi cau en alguns moments, com ara en el fet d'agradar-li molt les riqueses o les dones.
Si en féssim una lectura actualment, veiem molt el paper que, entre d'altres, ha jugat la dona al llarg de la història: es tracta d'un trofeu que es pot guanyar o perdre, cosa que es decidirà entre els contrincants a la competició. Ella no pot decidir gaire, tot i que Güelfa aquí va poder decidir ajudar a Curial en el seu ascens cap a la noblesa oferint-li la seva condició i els diners que podia posseir per entrar en els tornejos.
Per acabar, aquí teniu un fragment del final (feliç) de Curial e Güelfa per parlar una mica del vocabulari i les expressions que s'utilitzaven:
Lo rei, qui no dormia les nits éntegres, féu aparellar festa molt gran, e, convidades infinides gents a les noces de Curial, en un jorn li féu festa de nuvi e de príncep. Los convits e les festes foren molt grans; les danses e les justes, e, finalment, cosa alguna que a tal festa pertangués, lo rei no lleixà per fer. No curaré de nomenar la manera de les viandes, vins, juntes ne danses, que assats n'he parlat en aquests llibres, e lleix-ho per gràcia de brevidat; ne parlaré del desig que los nuvis havien d'anar al llit (...).
Aquesta obra conté moltes semblances amb el Llibre de les bèsties de Ramon Lull però es pot diferenciar en què hi ha moments en què afegeix expressions o refranys amb llatí, propis d'esdeveniments com ara algun somni o alguna cosa que pugui sortir de l'acció directe de l'obra. Per la resta, trobaríem les mateixes construccions de les oracions o el caràcter e per referir-se a la conjunció i, féu, per va fer, ne per no o havien per substituir-lo aquí per tenien.
2 comentaris:
Aquesta novel·la la vaig llegir a batxillerat i em va agradar, tot i que, sens voler-ho vaig comprar la versió en català antic. Però això sí, sempre va bé aprendre coses noves, i amb aquesta errada vaig conèixer el català antic!
Au, ens veiem demà!!
Cris.
_m'ha costat trobar-vos, eh_
Tot i que diuen,amb que "Tirant lo Blanc" és més amè que no "Curial i güelfa" quan toca llegir novel·les cavalleresques, a mi em va agradar.
En aquest cas com a mínim la Dama te una mica més d'autonomia i personalitat que no molts altres personatges femenins de l'època. Però com tu dius, tampoc tenia tant a dir. A més no està mal vist que Curial pugui anar amb altres dones, és troba normal.
Una cosa que se'm va fer una mica carregosa són les diferències que tenim amb el català antic que tu remarques. Però també és veritat que quan t'hi acostumes (en el meu cas cap a mig llibre) ja ni te n'adones.
Publica un comentari a l'entrada