La literatura del segle XIX

Fem un salt des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX, en ple modernisme català, per introduir una de les obres més famoses d'Àngel Guimerà, Terra Baixa.

Aquesta obra ens trasllada dins d'una època diferent, un moment en el qual la llengua i la literatura catalanes es volen dur al seu màxim exponent i, de la mateixa manera també es fa amb altres manifestacions artístiques com ara l'art, la pintura, etc., amb noms que han passat a la posteritat com Santiago Rusiñol o Ramon Casas. És un moment, també, en el qual el teatre genera una gran producció d'obres de caire dramàtic i la d'Àngel Guimerà n'és una. Amb el mateix títol del drama, estem davant d'un dels primers símbols de l'obra: la "terra baixa" entesa com la terra o el lloc de la hipocresia, la falsedat i de les relacions deshonestes, on qualsevol cosa val per aconseguir un objectiu; la terra del poder i la possessió. És el territori del Sebastià, un dels protagonistes, que arrossega la Marta, l'altra protagonista, cap a ella. En contraposició hi haurà la "terra alta", el lloc on "viu" tot i que no sigui pròpiament físic, en Manelic, el tercer protagonista que tanca el triangle amorós. Aquí hi ha tot el contrari: és el lloc de la veritat, la honestedat i l'amor. És la terra idealitzada, la de la bondat i sense enganys. Per aquest motiu, l'obra acabarà amb l'amor verdader entre el Manelic i la Marta i fora de l'amor contaminat i negat de llibertat que representa la figura del Sebastià.

En relació amb aquest aspecte, veuríem un altre dels símbols que juga a l'obra i que és la caracterització dels personatges: en Sebastià seria el llop, com a propietari de les terres i propietari de la Marta; aquesta jugaria el paper de la cabra, que és subjugada i acorralada pel llop i també tindria una doble personalitat, la de verge i la de bruixa. La primera d'elles en estar acompanyada del Manelic gràcies a l'amor que li transmet i la segona en estar amb el Sebastià, i degut al sofriment que pateix i que reflecteix en la resta de persones, fent patir sobretot en Manelic.

La llengua catalana, amb aquest canvi de segles, evoluciona totalment i amb l'obra de Guimerà deixem de banda les construccions i el lèxic de Ramon Llull o de Curial e Güelfa per traslladar-nos als del modernisme. Hem de tenir en compte, però, que apareixen molts col.loquialismes i expressions que formaven part de la parla de l'època. De la mateixa manera, també hi hauria castellanismes degut a la influència de la llengua castellana, cosa que està intrínsicament lligada amb el modernisme i la Renaixença que enaltia la llengua catalana i el seu país. Per últim, un dels trets que definien Àngel Guimerà també era la utilització de moltes frases fetes que es feien servir en el dia a dia per acostar l'obra a la realitat.

Un dels exemples que utilitzarem per reflectir el parlar popular és precisament un fragment de l'escena I de l'acte primer on apareixen alguns dels personatges secundaris, tots ells els pagesos de la zona, que ens acosten una mica més a les expressions de l'època:

Xeixa: Tant se me'n dóna que quedi net com brut, aquest blat. Té: i que li amargui a l'amo.

Pepa: Déu vos guard.

Xeixa: Bo! Les d'aquí al costat!

Antònia: Hola, Xeixa!

Xeixa: Hola.

Pepa: Venim a fer companyia a la Marta. Sembla mentida! Lo molí tocant a casa, i si nosaltres no vinguéssim...Oi, Xeixa?

Xeixa: Oi.

Antònia: Marta! Marta!

Pepa: Som les Perdigones. Surt! (El nom de Perdigones significava les solteres de tota la vida).

Xeixa: No sortirà pas, la Marta. Amb això, si veniu a fer les tafaneres, ja us en podeu entornar que no hi ha feina.

Pepa: Què vol, aquest? Veuràs: jo esclofollo les mongetes pel sopar. Ajuda'm Antònia.

Antònia: I pregunta-li del casament.

Pepa: Espera't.

Antònia: Àpala, dona!

Pepa: Doncs...Doncs, que es casa o no es casa la Marta?

Xeixa: "A la vora del mar, n'hi ha una donzella..."

Antònia: Torna-hi.

Pepa: Xeixa. doncs que es casa?...

Xeixa: Pepa!...

Pepa: Què hi ha?

Xeixa: Doncs que us caseu o no us caseu vosaltres?

Pepa: Ves amb què sortiu ara!

Antònia: Què n'heu de fer vós?

Xeixa: Com que ja l'heu passat lo floret de la juventud que l'Antònia ja deu anar pels quaranta. I tu minyona, si fa no fa!...

Pepa: És que no ens n'amaguem cap nosaltres d'any!

Xeixa: Quants, doncs, quants?

Antònia: Ne tenim...els que ens dóna la gana!

Pepa: Esclofolla, dona, veureu, Xeixa. nosaltres voldríem saber com està això de la Marta...

Xeixa: No sé què us passa a tots los Perdigons que ningú us truca a la porta.

Pepa: És que si jo em volgués casar!

Antònia: I jo, ves! Jo que...

Xeixa: El vostre germà gran, el Josep, se va casar; i té, viudo als quatre dies. El Nando és solter, i...res, que a hores d'ara us trobeu per merèixer entre mascles i femelles cinc de la germandat. (...)

Pepa: Tot això és de ràbia Antònia, perquè no s'han pogut casar amb la Marta.

Xeixa: "A la vora de la mar n'hi ha una donzella, n'hi ha una donzella..."

Pepa: I que en deveu tenir de verí al cos d'ençà que es va morir el pare de la Marta! Vós us diríeu, és clar: s'ha mort el moliner; ara em casaran amb la molinera. I mireu's-e: d'això ja fa un any, i us l'espinyeu, el casament, com nosaltres.

Xeixa: Val més que canti.

Antònia: Que en té poca a la cara!...

Pepa: Esclofolla! Que no veus que l'engreixes?